Derecho a la Vivienda

Conferencia del profesor Daniel Gómez Sanchís sobre la realidad actual del Derecho Público en Argentina y anuncio del lanzamiento del Espacio Público de Buen Gobierno

El pasado 17 de mayo, el profesor Daniel Gómez, docente de Derecho administrativo en la Universidad Nacional de Cuyo, en la provincia de Mendoza, en Argentina, abogado y coautor de un conocido manual jurídico, pronunció una conferencia en el salón de grados, acompañada de un debate entre los asistentes sobre la situación actual del Derecho público argentino.

Captura de pantalla 2018-05-28 a las 11.21.11

El ponente fue presentado por la profesora Teresa Ossio, docente e investigadora en las Universidades Oberta de Catalunya y Andina Simón Bolívar de La Paz y colaboradora de TransJus.

Captura de pantalla 2018-05-28 a las 11.22.01

El profesor Gómez explicó los grandes rasgos del sistema de distribución de poderes en la República Argentina, un estado federal donde la Provincia desarrolla importantes competencias. Aludió a la historia del Derecho público argentino, donde destaca la Constitución de 1853 y a los nuevos retos que el Derecho público en Argentina, y las políticas públicas, están incorporando en los últimos tiempos, utilizando como ejemplo la nueva ley de procedimiento administrativo de Mendoza, aprobada en 2017.

Captura de pantalla 2018-05-28 a las 11.21.53

Cuestiones como la transparencia, la buena administración, la simplificación, la lucha contra la corrupción y otras, mostraron como el proceso de globalización jurídica en marcha está conduciendo a una progresiva armonización de sistemas jurídicos a nivel mundial, que se verá incrementada por la posible futura incorporación de Argentina a la OCDE, organización de la que, como es sabido, ya forma parte España.

A lo largo del debate se pusieron de manifiesto los vínculos históricos específicos entre Argentina y Cataluña, que se manifestaron ya desde el momento de la independencia de lo que luego sería la República argentina, en la que participaron comerciantes catalanes establecidos en el siglo XVIII en Buenos Aires. Esa relación se manifiesta en la toponimia, como es frecuente. Así, por ejemplo, en el gran Buenos Aires, la zona de Alsina recibe su nombre de un apellido catalán, que dio lugar a una estirpe argentina de juristas y estadistas.

En el caso específico iberoamericano, la existencia de una lengua compartida y una larga historia de relaciones –en ocasiones turbulentas, como el período de las revoluciones hispanoamericanas a principios del siglo XIX – el método jurídico comparado aparece como especialmente fructífero, al aplicarse sobre sistemas jurídicos, como el argentino y el español, que comparten históricamente su pertenencia a la familia del civil law y del règim admnistratif.

Captura de pantalla 2018-05-28 a las 11.23.21

Esa larga relación histórica aludida, se mantiene en la actualidad, también en el ámbito jurídico. En este sentido, la profesora Ossio y el señor Manuel Calbet explicaron a lo largo de la sesión el lanzamiento de un Espacio Público de Buen Gobierno, de tipo virtual, que, ubicado en la página web de la Asociación Internacional para la Gobernanza, la ciudadanía y la empresa (AIGOB) y con futuro vínculo de acceso desde TransJus, que ha colaborado en su gestación, va a intentar reforzar los vínculos existentes entre los académicos y juristas de las dos orillas del Atlántico, para reflexionar, intercambiar experiencias, materiales, etc., en materia de buen gobierno y buena administración, con una perspectiva transdisciplinar y comparada, estándose abierto a futuros desarrollos en otros ámbitos de común interés.

Crónica realizada por el Dr. Juli Ponce Solé, Director del TransJus

Anuncios

ENVELLIMENT, CIUTATS I DRETS: una qüestió cabdal per les nostres societats

El passat dia 9 d´abril de 2018, TransJus i l´Observatori Metropolità de l´habitatge de Barcelona varen organitzar una jornada de matí i tarda sobre la qüestió de l’envelliment, amb un interessant programa transdisciplinar. Volem agrair a l´observatori, i especialment a la seva presidenta, la senyora Carme Trilla, l´interès en l´activitat i la seva presència.

IMG_5902.JPG

Juli Ponce Solé i Carme Trilla

Sembla ja un tòpic dir que l´envelliment de les nostres societats està essent i serà un canvi demogràfic revolucionari que afectarà a tot un seguit d´aspectes. Les dades són certament extraordinàries a nivell mundial, com mostra aquest gràfic dinàmic, i especialment singulars pel cas espanyol i català. En aquest darrer cas, només una dada: la població de 85 anys i més creixerà un 50% en l´àmbit de l´àrea metropolitana de Barcelona d´avui a l´any 2030.

IMG_5918.JPG

Dr. Jordi Albrech Vie

Dit això, el cert és que la perspectiva transdisciplinar acadèmica sobre envelliment amb inclusió de les ciències socials ha estat, fins ara discreta, en la mateixa línia, per cert, que la recerca transdisciplinar en general, la qual diversos informes recents de League of European Reserach Universities (LERU, selecte grup d´universitat entre les que està únicament la de Barcelona de l´Estat espanyol) de la British Academy, per exemple, descriuen com a essencial per a les nostres societats, posant en relleu, però, les dificultats pràctiques (entre elles, el ser considerat poc científic) que els recercadors encara han d’abordar. Com ha estat dit, és palpable el Zeitgeist interdisciplinari, però encara queda molt per fer.

Tenint en compte tots aquests elements, la jornada va suposar posar la primera pedra en la nova línia d´envelliment que TransJus ha llençat i en la que un grup de 21 professors de la Facultat de Dret de la UB (juristes, de Dret privat i públic, especialistes en gestió pública, politòlegs i criminòlegs, especialment) han començat a reflexionar, en espera de resultats futurs concrets en forma de noves activitats, projectes de recerca i de transferència de coneixement i publicacions.

La jornada, llarga però força profitosa, va comptar amb valuoses perspectives des de la medicina, la psicologia, el Dret, la gestió pública i privada, el treball social, l´Economia o l´arquitectura, amb presència de qualificats ponents que desenvolupen la seva activitat en la Universitat, el sector privat, el sector públic i el tercer sector. Un cas, doncs de transdisciplinarietat recercadora, amb enfocs diferents en conversa i participació en un context acadèmic de membres de la societat.

Una primera conclusió general que cal extreure de la jornada és, com dèiem, la importància de les dades amb les que ja contem al voltant de l´envelliment i les que haurem de generar i analitzar en el futur. Dades que haurien de permetre desenvolupar polítiques públiques basades en l´evidència i modificar i aprovar noves millors regulacions, d´acord amb dades empíriques que encara manquen sovint en el món jurídic però que comencen a ser explorades, i interpretar-les i aplicar-les de conformitat amb la realitat social (art. 3.1 del Codi Civil).

IMG_5935.JPG

Dr. Jordi Bosch Meda

Polítiques públiques i normes que els recercadors d’altres àrees, per cert, com ara la neurociència o l’economia, no poden deixar de tenir en compte, donat que, com es va posar en relleu, hi ha en joc una tensió creixent entre qüestions d´avançament tècnic, problemes econòmics, opcions polítiques i drets constitucionalment reconeguts, com el de l´art. 50 CE relatiu a la necessitat d´existència de pensions dignes i adequades i altres mesures.

Cap solució tècnica i econòmica pot desconèixer, doncs, el marc jurídic vigent i el seu punt de vista jurisprudencial, a l´igual que aquests darrers no poden desconèixer aquelles primeres. En aquest sentit, TransJus té especial interès per analitzar les relacions entre Economia i Dret i drets humans, aspecte al que va dedicar una activitat l´any passat, amb inclusió de diversos materials d´interès en la matèria, i que en el cas de l´envelliment tenen importants repercussions en matèria de cost de tractament de demències i de prestacions a la tercera edat.

El mutu enteniment esdevé, en fi, inexcusable en ple segle XXI.

Partint d´aquestes constatacions, volem acabar donant algunes pinzellades sobre les diferents sessions desenvolupades. Des de la perspectiva neurocientífica, el Dr. Alberch va realitzar una magnífica conferència inaugural, en la que va posar en relleu els avanços de la neuroimatge i la tasca que s´està desenvolupant per a assolir un envelliment actiu des de la medicina, destacant el programa de la Unió Europea EIT Health, en el que participa la UB. Precisament, la Dra. Lauroba, després de fer un esbós del marc jurídic de l´envelliment, ens va exposar que un equip d´acadèmics estan desenvolupant una interessant activitat en el marc d´aquest programa.

La Dra. Gramunt, de la Fundació Pasqual Maragall, per la seva banda, va centrar la seva exposició en el greu problema de la malaltia d´Alzheimer, la principal causa de demència avui en dia, associada a la longevitat com a resultat dels èxits mèdics assolits al llarg del segle passat, gràcies, entre d´altres, a la prevenció de les malalties cardiovasculars, la baixada de la mortalitat infantil, els antibiòtics i l´anestèsia perfeccionada, que permet ara operar a la gent gran. Com va posar en relleu aquesta ponent, quan es detecten símptomes d´aquesta malaltia, ja fa 15 o 20 anys que va començar en el cervell del malalt. El punt crucial doncs és la detecció de la mateixa en l’anomenada fase preclínica i la seva prevenció, el que presenta reptes importants.

IMG_5975.JPG

Mercè Giner, Nina Gramunt, Josep Maria Guinart, Lluís Viguera Espejo, Laia Vila i Juli Ponce Solé

L´envelliment i les demències posen damunt la taula el paper dels serveis públics en un Estat social com el nostre (art. 1.1 CE) i la tasca del sector públic i el rol del privat en col.laboració al respecte. En aquest sentit, el senyor Torrens va fer una molt interessant exposició sobre les superilles socials, impulsades per l´ajuntament de Barcelona com a nova frontera propera a les persones per a garantir el seu dret a una bona administració dels servies d´atenció domiciliaria, que necessiten 112.000 persones, que avui en dia donen feina a 4.000 cuidadores (en femení, perquè el 90% són dones, el que posa també damunt de la taula la perspectiva de gènere en l´envelliment i en la cura de les persones). Amb 350.000 persones de més de 65 anys a Barcelona, i pujant, 6 anys de llista d´espera per a residències i una economia informal evident en el sector, totes aquestes són qüestions enormement importants, i caldrà, com va dir gràficament, que la tribu, el conjunt de la comunitat, prengui cura i vetlli tant per nens com per avis.

La gestió pública dels serveis d´atenció a persones envellides va continuar essent focus l’atenció en la ponència del professor Lluís Medir, qui va presentar un molt interessant estudi de propera publicació per la Fundació Pi i Sunyer, mitjançant enquestes a municipis de Catalunya, en el que es detecten interessants tendències en els anys més durs de la crisi econòmica i en l´actualitat. Gestió pública que no pot oblidar els aspectes vinculats a la seguretat d´un col·lectiu, com el de la gent gran, potencialment vulnerable, i que, en ocasions, pateix d´abusos i delictes per part dels més propers, com el professor Soria va recordar, el que ens posa davant de la tensió entre l´autonomia de la voluntat i l’eficàcia de la protecció dels més vulnerables, amb incidència, evident o no, de demències com les esmentades.

IMG_5944.JPG

Dr. Miguel Angel Soria Verde

Però si alguna altra cosa també va quedar clara en la jornada, va ser la rellevància de l’ habitatge i l´entorn urbà en el que desenvolupa les seves activitats la gent gran. Com assenyala la Nova Agenda Urbana, sorgida de la reunió internacional Habitat III a Quito, a la tardor de 2016 i recollida en la resolució 71/256 de 23 desembre de 2016 de Nacions Unides en el seu paràgraf 11:

“Compartim l’ideal d’una ciutat per a tots, referint-nos a la igualtat en l’ús i el gaudi de les ciutats i els assentaments humans i buscant promoure la inclusivitat i garantir que tots els habitants, tant de les generacions presents com a futures, sense discriminació de cap tipus, puguin crear ciutats i assentaments humans justs, segurs, sans, accessibles, assequibles, resilients i sostenibles i habitar en ells, a fi de promoure la prosperitat i la qualitat de vida per a tots. Fem notar els esforços d’alguns governs nacionals i locals per a consagrar aquest ideal, conegut com “el dret a la ciutat”, en les seves lleis, declaracions polítiques i cartes”.

I en el paràgraf 62:

“En comprometem a fer front a les conseqüències socials, econòmiques i espacials de l´envelliment de la població, quan s´escaigui, i aprofitar el factor del envelliment com una oportunitat per a l´aparició de nous llocs de treball decent i un creixement sostingut, inclusiu i sostenible, al temps que es millora la qualitat de vida de la població urbana”.

Des d´aquesta crucial perspectiva, ja abordada per TransJus en col.laboració amb ONU-Habitat l´any passat, diversos ponents van emfatitzar que sembla haver-hi un desig general d´envellir a la llar pròpia i no ser institucionalitzat, si això és possible. L´envelliment actiu es lliga, doncs, amb envellir bé i a casa, amb un entorn urbà que permeti participar en la vida social, com una recent recerca transdisciplinar espanyola, incloent professors de Dret civil, posa en relleu.

En conseqüència, l´urbanisme i l´habitatge esdevenen crucials, com els ponents Jordi Bosch i Carme Trilla van ressaltar. Les dades ofertes per tots dos són, com a mínim inquietants, tant pel que fa a l´estat del parc immobiliari i urbà català (eficiència energètica, llars sense ascensor que aïllen als avis i àvies, conduint a la soledat no desitjada, que perjudica tant a la salut com 15 cigarretes diàries i que ha donat lloc a una modificació de l´organització administrativa britànica, urbanitzacions disperses amb manca de transport públic…) com pel que fa a l´assequibilitat de l´habitatge ara mateix, i, sobre tot, en prospectiva en relació als que avui tenen entre 45 i 64 anys (674 llars a Catalunya tenen el seu cap de llar entre aquesta franja d´edat, el 23% del total) i que estan passant, d´una manera o altra, en el pitjor dels casos amb llançaments i desnonaments, la crisi econòmica i habitacional. El Dr. Bosch va anunciar l´avançat estat de tramitació de l´esperat per més d´una dècada Pla Territorial Sectorial d´Habitatge, que caldrà analitzar amb cura i avaluar quan s´aprovi.

La senyora Trilla, economista i com hem dit presidenta de l´observatori d´habitatge metropolità de Barcelona, va alertar sobre la necessitat de fer un seguiment informat amb dades de l´evolució futura de la taxa de sobreesforç de lloguer entre la gent gran (% de llars que destinen més del 40% de llars que destinen més del 40% a pagar habitatges i subministraments), que presenta el risc d´apujar-se notòriament, un àmbit on la Universitat pot contribuir destacadament. La generalització d´habitatge de propietat entre gent gran avui existent pot evolucionar cap a una situació futura diferent, el que pot afectar a la utilització de fórmules amb cobertura del Dret privat (hipoteques inverses, etc.) basades actualment, en l´existència d´un patrimoni que, pot ser, gent jove ara no tindrà el dia de demà, en el context de la crisi econòmica actual, l´atur existent, la precarietat laboral i els salaris baixos. Situació que, per cert, pot qüestionar el pacte intergeneracional implícit existent fins ara, com es va suscitar al llarg de la jornada.

Caldrà, doncs, reflexionar i recercar sobre aquest risc, així com sobre les possibilitats que l´autonomia de la voluntat i les fórmules jurídic-privades puguin oferir en general en la protecció dels interessos dels més dèbils.

IMG_5948.JPG

Dra. Elena Lauroba, Dr.Lluis Medir, Dr. Miguel Angel Soria Verde i Dr. Juli Ponce Solé

Per altra banda, el deficient estat del parc immobiliari és una de les causes, no l´única, de la pobresa energètica, que presenta unes dades certament importants a casa nostra i unes conseqüències gens menyspreables, com va exposar el senyor Josep María Guinart.

“La pobresa energètica mata física i socialment”, assenyala el Comitè Econòmic Social Europeu en un Dictamen de l’any 2013.

En el primer cas, les morts atribuïdes a la pobresa energètica superen a les morts per accident de trànsit, doncs, d’acord amb un informe de l’Associació de Ciències Ambientals, “s´ha calculat en una mitjana anual de 24.000 morts, l’erradicació de la pobresa energètica evitaria potencialment entre 2.400 i 9.600 (amb un valor central de 7.200 basat en la metodologia OMS) morts prematures de persones d’edat avançada. En comparació, la xifra de víctimes mortals en accidents de trànsit en carretera a Espanya estava en 1.129 morts l’any 2012, la qual cosa posa de manifest que, malgrat les incerteses en les estimacions, la pobresa energètica podria estar sent, des de fa anys, una causa de mort més important que els accidents de trànsit, una problemàtica molt més reconeguda per les administracions i la societat en el seu conjunt”.

En el segon àmbit, el social, la pobresa energètica frena la mobilitat, influeix en l’ocupació, la manca de calefacció afecta a la higiene, la salut (amb el dilema heat or eat, això és, abstenir-se de despeses necessàries, afeccions respiratòries, etc.), genera sobreendeutament i aïllament social i geogràfic. Les dades que es manegen xifren entre 50 i 125 milions els europeus amb el risc de veure’s afectats per situacions de pobresa energètica, d’acord amb el Parlament Europeu, dels quals uns 5 milions (1 de cada 10 llars) serien espanyols, xifres que no han fet sinó créixer en els últims anys. En el cas català, IVÀLUA ha xifrat entre un 11%, l’estimació més optimista, i 18%, la més pessimista, el percentatge de llars en situació de pobresa energètica, dels quals ha realitzat una anàlisi de les seves característiques.

En fi, la pobresa energètica, amb perspectiva d´edat i de gènere incorporada ens temem que no deixarà d´estar a l´agenda política i social a casa nostra. Per això, TransJus va promoure fa un temps un debat sobre la qüestió, que ha donat lloc a un llibre en procés d´edició ara i que es presentarà públicament el proper mes de maig. La millora regulatòria i adequades polítiques públiques poden contribuir a fer front a aquesta realitat

Una part del deficient estat del parc immobiliari, de la pobresa energètica i d´altres problemes socials pot venir vinculat a la qüestió de les pensions de la gent gran. El senyor Viguera va oferir-nos una molt interessant anàlisi al respecte, sobre el que tenim ara i el que vindrà, des de la perspectiva econòmica, tenint en compte l´envelliment i la ratio de dependència entre persones actives i no actives, la gent empleada i la taxa l’ocupació i la productivitat i la generositat que la societat vulgui mostrar amb els seus grans. Entre d´altres qüestions, sorgeix la dels fluxos migratoris com a solució a les preocupants dades mostrades, el que impacte en altres aspectes socials i polítics vinculats, com és obvi. També la possibilitat futura, com algun autor propugna, de desvincular el pagament de les pensions del treball desenvolupat i la cotització, suggerint-se que la cobrés tothom, el que ens aproxima al tema de la renda bàsica universal, de la que el TransJus també es va ocupar el darrer any.

Perspectiva econòmica al.ludida que, òbviament, haurà de enquadrar-se en el marc jurídic legal i constitucional, aspecte, que com deiem, el TransJus ja ha tingut ocasió de tractar. En aquest sentit, conèixer que estan fent els estats socials del nostre entorn ens pot ajudar, així com perfeccionar tècniques jurídiques basades en avenços científics de les ciències conductuals, com el nudging, tractat en una anterior activitat de TransJus, coorganitzada amb l´Institut de Neurociències de la UB, mecanisme emprat ja, per exemple al Regne Unit, al situar en la regulació aprovada una 

opció pel ciutadà determinada per defecte en l´àmbit de les pensions, per incentivar des del sector públic determinades eleccions.

Ara bé, sens dubte hi ha una cosa pitjor que tenir una llar amb problemes per a pagar els subministraments essencials per a la vida: no tenir llar en absolut. Les senyores Mercè Giner i Laia Vila ens van explicar dos exemples de la important tasca que desenvolupa el tercer sector en l´assistència a persones, gent gran entre elles, que no tenen un allotjament digne, el que connecta amb els problemes vinculats a la manca d´efectivitat del dret constitucional a l´habitatge.

IMG_5928.JPG

Lluís Torrens

Com dèiem, la jornada va ser densa, però de gran utilitat. A banda de les reflexions exposades, i les extretes per cada un dels assistents, així com possibles activitats futures conjuntes entre els participants, TransJus procedirà a publicar properament un working paper derivat de l´activitat i aquí es poden trobar els powers points emprats pels participants en la jornada, amb dades més detallades, i la gravació en vídeo sencera de la mateixa:

  • El alzheimer: de los retos científicos a los retos sociales, per Nina Gramunt (Coordinadora científica de la Fundación Pascual Maragall) Pdf
  • El proceso psicológico de victimización criminal en personas de la tercera edad, per Miguel Angel Soria Verde (Universitat de Barcelona) Pdf
  • Polítiques municipals de gent gran. Reptes per a un model de gestió de l’envelliment actiu, per Lluis Medir (Universitat de Barcelona) Pdf
  • #ningúdormintalcarrer, per Laia Vila (Fundació Arrels) Pdf
  • El problema de l’habitatge a la vellesa a Catalunya, per Jordi Bosch Meda (Cap del Servei de Planificació d’Habitatge i Sòl Residencial, Generalitat de Catalunya) Pdf
  • Economia, habitatge i envelliment, per Carme Trilla (Presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona) Pdf
  • Dret, drets, polítiques públiques i envelliment, per M. Elena Lauroba (Universitat de Barcelona) Pdf

Links per accedir a la gravació de la jornada:

Confiem, doncs, que aquesta activitat sigui la primera de moltes altres en col·laboració amb institucions públiques i privades i el tercer sector. I és que, en definitiva, l’envelliment és un tema que, tard o d´hora, ens interessarà a tothom. Diuen que preguntat un cop Maurice Chevalier, actor i cantant francès desaparegut al 1972, sobre què opinava d´envellir, va respondre, amb una intuïció avaluadora de cost-benefici certament notable, que no li agradava gaire, però que si mirava les alternatives, ho preferia. Doncs bé, ja que hem d´envellir tots, amb independència de les nostres particularitats, perquè humans som, procurem llavors entre tots que tothom pugui fer-ho el millor possible (idea a la que responen les polítiques públiques d´altres països condensades en expressions com Ageing in place, Age-friendly place, Liveable communities, Bien Viellir, Vivre Ensemble) i en una llar pròpia (en un allotjament aconseguit en qualsevol modalitat jurídica: compra, lloguer, etc.), que sigui, a més, digne i adient.

Crònica realitzada pel Dr. Juli Ponce Solé, Director del TransJus

¿Ha devuelto el Tribunal Constitucional a las Comunidades Autónomas su competencia sobre vivienda? Comentario a la Sentencia del Tribunal Constitucional de 22 de febrero de 2018

 

1.Con ocasión del comentario a la Sentencia del Tribunal Constitucional  93/ 2015 sobre la ley andaluza de vivienda, nos preguntamos, siguiendo el hilo discursivo de uno de los diversos, y contundentes, votos particulares, si el Tribunal Constitucional había expropiado las competencias autonómicas en materia de vivienda que correspondían a las CCAA de forma exclusiva, de acuerdo con el art. 148.1.3 CE y los respectivos estatutos de autonomía.

2.La Sentencia de 22 de febrero de 2018 sobre el recurso de inconstitucionalidad interpuesto por el Estado contra la Ley foral 24/2013, de 2 de julio, de medidas urgentes para garantizar el derecho a la vivienda en Navarra podría hacernos plantear una posible devolución de dichas competencias, dado que ahora, por unanimidad, sin un solo voto en contra, el Tribunal Constitucional desestima la mayor parte de argumentos del Estado y sólo acoge la nulidad de dos apartados de la disposición adicional décima.

3.Pero conviene no precipitarse, aunque ésta sea una primera valoración, y, por tanto, no goce aún de la perspectiva que pueda dar un mayor número de lecturas y más reposadas del texto de la sentencia.

Efectivamente, por un lado, la Sentencia anula los apartados de la disposición adicional de la ley foral, que señalaban que:

“1. Se declara de interés social la cobertura de necesidad de vivienda de las personas en especiales circunstancias de emergencia social incursas en procedimientos de desahucio por ejecución hipotecaria, a efectos de expropiación forzosa del uso de la vivienda objeto del mismo por un plazo máximo de cinco años a contar desde la fecha del lanzamiento acordado por el órgano jurisdiccional competente o, en su caso, desde que finalice el plazo de suspensión del lanzamiento establecido por Real Decreto-ley 27/2012, de 15 de noviembre.

2. Esta Ley Foral será de aplicación a las viviendas incursas en procedimientos de desahucio instados por entidades financieras, o sus filiales inmobiliarias o entidades de gestión de activos, en los cuales resulte adjudicatario del remate una entidad financiera, o sus filiales inmobiliarias o entidades de gestión de activos y todo ello sin perjuicio de lo dispuesto en la normativa básica estatal”.

La STC que comentamos señala en sus FJ 11 a 13 que dicha previsión, similar a la existente en la legislación andaluza, es contraria al art. 149.1.13 CE, por cuento supone “un uso de la competencia autonómica en materia de vivienda que, al inferir de un modo significativo en el ejercicio legítimo que el Estado hace de sus competencias (art. 149.1.13) menoscaba la plena efectivada de dicha competencia estatal, determinando, en consecuencia, su inconstitucionalidad y nulidad”

Nihil sub sole novum…Y sin embargo…

4. La Sentencia, al margen de dicha anulación, en todo punto similar al caso andaluz en su momento ya comentado, sí contiene, creemos, novedades bajo el sol. O quizás pudiéramos decir que implica una vuelta al espíritu de la STC 37/1987, auténtico leading case, citado numerosas veces en apoyo de sus argumentaciones. Y ese espíritu, desarrollado en un momento especialmente notable en la calidad de nuestra jurisprudencia constitucional y favorable al papel de las Comunidades Autónomas en un estado descentralizado y al papel de la función social de la propiedad en un Estado social y democrático de Derecho, parece ser recuperado por esta sentencia.

Efectivamente, la misma hace una serie de interesantes afirmaciones respondiendo a la demanda estatal, que pasamos a analizar brevemente.

4.1. Sobre cuestiones de fondo, vinculadas al concepto de función social de la propiedad y al derecho la vivienda, que es así literalmente denominado, así como en relación a la igualdad, la interdicción de la arbitrariedad y la proporcionalidad, la sentencia de 22 de febrero de 2018 contiene algunas interesantes reflexiones.

4.1.1 Empezando por el final, en el último Fundamento Jurídico, el 17, y en respuesta a alegaciones estatales de que la delimitación del derecho de propiedad por el legislador navarro sería desproporcionado, el TC afirma el amplio margen político que corresponde al legislador autonómico:

“A diferencia de lo sostenido en la demanda, este Tribunal aprecia que el legislador del derecho de propiedad, aparte del necesario respeto a su contenido esencial que predica el art. 53.2 CE de “los derechos y libertades reconocidos en el Capítulo Segundo del presente Título”, no encuentra otro límite que el de no sobrepasar el “equilibrio justo” o “relación razonable entre los medios empleados y la finalidad pretendida” (por todas, James y Otros c. Reino Unido, 21 de febrero de 1986, § 50), teniendo en cuenta que en las decisiones de índole social y económica se reconoce al legislador un amplio margen de apreciación sobre la necesidad, los fines y las consecuencias de sus disposiciones (inter alia, James y Otros c. Reino Unido, 21 de febrero de 1986, § 46; Ex Rey de Grecia y otros c. Grecia, 23 de noviembre de 2000, § 87; Broniowski c. Polonia, 22 de junio de 2004, § 149).”

Por ello, ningún precepto legal es considerado desproporcionado, ni siquiera el art. 42 quáter que impone verdaderas obligaciones al propietario, pero “que al ser de información y colaboración no desbordan en ningún caso el equilibrio justo entre el interés público perseguido y el sacrificio exigido al propietario”.

Por otro lado, aunque los arts. 52.2.a), 66.1 y 72.2 de la Ley Foral 10/2010, añadidos respectivamente por los arts. 2, 5 y 6 de la Ley Foral 24/2013, sí contienen relevantes restricciones para el titular del derecho de propiedad de conformidad con el TC:

“el legislador dice adoptarlas en función de un fin de relevancia constitucional como es garantizar el derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada (art. 47.1 CE), a lo que se une que un análisis de dichas medidas, respetuoso del amplio margen de apreciación que incumbe al legislador en este ámbito, conduce a este Tribunal a concluir que con ellas no se desborda el justo equilibro entre los medios empleados y la finalidad pretendida”.

Todo ello, teniendo en cuanta, como se afirma antes en los FFJJ 6 y 7, que:

“procede afirmar que los arts. 52.2.a), 66.1 y 72.2 imponen que el propietario de vivienda la destine efectivamente a uso habitacional y, además, prevén las consecuencias que conlleva no hacerlo cuando el titular es una persona jurídica y se dan las circunstancias que cada uno de ellos contempla”

Y tomando en consideración que el legislador navarro, “en el marco de la Constitución”:

“es competente para incidir, mediante regulaciones orientadas a atender los intereses generales relacionados con la garantía a los ciudadanos del disfrute de una vivienda digna, en la delimitación del derecho de propiedad, concretamente en la definición de su función social”

Esta sentencia aborda directamente, pues, un tema que en la de 2015 no había considerado, al señalar entonces en su FJ 13 que las conclusiones a las que llevaba no significaban “que la configuración constitucional del derecho de propiedad impida al legislador restringir de ese modo la amplitud de las facultades de uso y disposición del propietario de vivienda, análisis que no procede desarrollar en este momento”. Pues bien, ahora queda claro: un legislador autonómico puede hacerlo.

4.1.2 En cuanto a una hipotética discriminación causada por el legislador navarro de vivienda, el TC la niega, destacando en su FJ 10 que las alegaciones del Estado de que, de un lado,  incurren en discriminación arbitraria (art. 14 y 9.3 CE) los preceptos recurridos que asocian consecuencias sancionadoras al incumplimiento del deber de ocupación efectiva de la vivienda solo respecto de las personas jurídicas y, por otro lado, de que la expropiación de uso que regula solo se prevé para un tipo de personas jurídicas con exclusión de cualesquiera otras de que (apartado 2 de la disposición adicional décima Ley Foral 10/2010, añadida por el art. 7 de la Ley Foral 24/2013, en la medida) son infundadas.

En palabras de la sentencia:

“El Tribunal considera que no solo cabría formular ciertas explicaciones para dicho distinto régimen, sino que incluso alguna de ellas es expuesta en el preámbulo de la norma. En efecto, la notoriedad de la utilización de las viviendas como bien de inversión predicable en las personas jurídicas, frente al natural ejercicio del derecho a la vivienda propio de las personas físicas, podría justificar razonablemente que el legislador asociase consecuencias diversas al incumplimiento del deber de dar efectiva habitación a la vivienda cuando su titular es una persona jurídica. Por otro lado, al delimitar en qué casos la cobertura de necesidad de vivienda en caso de desahucio de personas en situación de emergencia pudiera ser de interés social al efecto de justificar su expropiación forzosa no sería irrazonable tomar en cuenta aquellos supuestos de importancia cuantitativa, como es el caso de las entidades financieras y sus filiales inmobiliarias, sujetos estos que a priori serán quienes (por ser titulares del préstamo cuyo colateral es la vivienda) insten en la gran mayoría de los casos los procedimientos de desahucio que afecten a personas en situación de emergencia. Constatado que no se puede afirmar que el distinto trato definido en los preceptos legales recurridos carezca de toda explicación racional, no cabe acoger este motivo impugnatorio, que ha de ser desestimado.”

4. 2. En cuanto al aspecto competencial, a parte de la anulación de dos apartados de la disposición adicional expuesta por vulneración del art. 149.1.13 CE, la STC rechaza, una tras otra, las alegaciones estatales referidas a la supuesta violación por la legislación navarra de vivienda del art. 149.1, apartados, 1, 8 y, en otros supuestos distintos de la mencionada disposición adicional, expropiatorios también, el 13.

4. 2.1 Efectivamente, de acuerdo con el TC, la legislación navarra no viola ni el art. 149.1.1 CE ni el art. 149.1.18. Respecto del primero, el FJ 8 recuerda sentencias suyas anteriores, para concluir que:

“El Abogado del Estado no precisa en sus alegaciones que el legislador estatal haya dictado, para asegurar una cierta igualdad en el ejercicio del derecho constitucional a la propiedad privada, una norma que reserve al propietario de viviendas (o de edificaciones en general) la decisión de tenerlas permanentemente habitadas. No habiendo el legislador estatal ejercido la habilitación que el art. 149.1.1 CE le otorga, resulta necesario afirmar que el legislador autonómico en materia de vivienda, en el momento en que realizamos este enjuiciamiento, no encuentra límites desde esta perspectiva constitucional y, consecuentemente, procede desestimar esta impugnación respecto de los arts. 52.2.a), 66.1 y 72.2 de la Ley Foral 10/2010, en la redacción que les da la Ley Foral 24/2013.”

4.2.2 En cuanto al art. 149.1.8 CE, el mismo FJ 8 desestima la alegación de su violación por el legislador autonómico, pues:

“según el criterio expuesto en la STC 37/1987, la regulación de la dimensión institucional del derecho de propiedad privada, dado que no puede desligarse de la regulación de los concretos intereses generales que la justifican, incumbe al titular de la competencia sectorial para tutelar tales intereses y no al que lo es en materia de legislación civil ex art. 149.1.8 CE. En conclusión, al no encuadrarse en la materia “legislación civil” la definición de un deber u obligación concreta del propietario de vivienda prevista en función del logro de un fin de interés público, procede declarar que el legislador foral, al regular como parte del derecho de propiedad sobre la vivienda un deber de ocupación efectiva en los arts. 52.2.a), 66.1 y 72.2 de la Ley Foral 10/2010, en la redacción que les da la Ley Foral 24/2013, no invade las atribuciones estatales ex art. 149.1.8 CE y, en consecuencia, desestimamos también esta alegación.”

4.2.3 Respecto al art. 149.1.13, el TC rechaza que diversos preceptos de la ley navarra interfieran significativamente, “o lo que es lo mismo “despl(iegan) una eficacia incisiva” (STC 37/1987). Por un lado porque, FJ 16:

“resulta claro que el deber de todo propietario de vivienda de destinarla efectivamente a uso habitacional, que es uno de los contenidos normativos presente en estos tres preceptos, no tiene virtualidad por si solo para producir el menoscabo que nos ocupa. Serán en todo caso las consecuencias que se asocien al incumplimiento de ese deber las que, si revisten la suficiente entidad, pueden generarlo, lo que requiere un examen específico de cada caso”.

Analizando éstas en concreto, se constata como el art. 66.1 de la Ley Foral 10/2010, en la redacción dada por el art. 5 de la Ley Foral 24/2013, dispone que las personas jurídicas, y en tanto que incluidas en esa categoría genérica las entidades de crédito y también las sociedades de gestión de activos aludidas en el art. 3 de la Ley 8/2012 y en el art 35 de la Ley 9/2012 (sustituido ahora por el art. 28 de la Ley 11/2015), cuando tengan en su patrimonio viviendas y las mantengan deshabitadas durante dos años incurrirán en una infracción muy grave, que podrá ser sancionada con multa de 30.000 a 300.000 € [67.1.c)].

Ello, señala el TC, supone que:

“Cabe afirmar que el régimen agravado a que sujeta el art. 66.1 la propiedad de la vivienda de las personas jurídicas, consistente en anudar una cuantiosa reacción sancionadora al incumplimiento por el propietario de su deber de destinar el bien a habitación de un modo efectivo, disminuye necesariamente las cantidades que el mercado, así el de arrendamiento como el de compraventa, está dispuesto a ofrecer por tales viviendas. Además, debido a que el mercado inmobiliario es único e interconectado, el gravamen que devalúe las viviendas propiedad de las personas jurídicas en general produce reflejamente un detrimento de idéntica importancia en las viviendas obrantes en el patrimonio de las entidades de crédito y de las sociedades de gestión de activos, entre las que destaca la SAREB”

En consecuencia, en principio:

“Debe reconocerse, por tanto, que la reacción sancionadora prevista en el art. 66.1 es apta para producir una cierta incidencia negativa en la solvencia de las entidades de crédito porque reduce el valor de sus activos inmobiliarios, ya se trate de préstamos cuyo colateral sean bienes vinculados a una iniciativa inmobiliaria, ya se trate directamente de suelo o construcciones adjudicadas como consecuencia de una deuda impagada. La medida recogida en el art. 66.1 con seguridad también generará algún efecto peyorativo en el proceso de desinversión de la SAREB, dando lugar a que la realización de los activos inmobiliarios que esta sociedad de gestión tiene encargada se materialice en condiciones inferiores a que dicho precepto legal no existiera”

Sin embargo, pese a todo ello, el TC concluye que “no hay una base cierta para afirmar que la norma contenida en el art. 66.1, dictada por la Comunidad Foral de Navarra en ejercicio de su competencia en materia de vivienda, interfiera de un modo significativo en la efectividad de las medidas estatales de política económica que estamos considerando, por lo que procede desestimar esta impugnación respecto de ese precepto foral”.

Y ello porque:

“como alega el representante de la Comunidad Foral Navarra, la incidencia que pudiera derivarse del art. 66.1 resulta condicionada desde varias perspectivas. De un lado, la eficacia espacial del precepto limitada al territorio foral determina que la cuantía de los activos inmobiliarios afectados sea extraordinariamente reducida. De otro lado, el mayor o menor valor de tales activos inmobiliarios dependerá de toda una serie de factores económicos y no solo de la reacción sancionadora prevista en el art. 66.1. Teniendo en cuenta estos elementos de juicio, y dado que los documentos aportados con la demanda, más que ofrecer datos reales, recogen previsiones del efecto que generará está medida autonómica sobre la solvencia de las entidades de crédito y el proceso de desinversión de la SAREB…”

En cuanto a que los arts. arts. 52.2.a) y 72.2 de la Ley Foral 10/2010, en la redacción dada por los art. 2 y 6 de la Ley Foral 24/2013, serían un obstáculo para la efectividad de la medidas aprobadas por el Estado ex art. 149.1.13 CE porque prevén supuestos adicionales de expropiación forzosa, el TC se muestra igualmente contundente:

“las expropiaciones que pudieran traer causa de los arts. 52.2.a) y 72.2, mientras vayan acompañadas de la indemnización correspondiente, no tienen aptitud suficiente para perjudicar sustancialmente la solvencia de las entidades de crédito, ni tampoco para mermar significativamente los resultados del proceso de desinversión confiado a la SAREB. En caso de que la propia ley foral impidiera, mediante alguno de los preceptos que no han sido recurridos, que las citadas previsiones expropiatorias no fuesen seguidas de una indemnización proporcional al valor real de la vivienda serían los preceptos que negasen o configurasen de otro modo el derecho a indemnización los que producirían el obstáculo relevante en la competencia estatal. Procede concluir que estas dos normas forales, que son legítimo ejercicio de las atribuciones autonómicas en materia de vivienda (art. 44 LORAFNA), pues la definición de causas de expropiación corresponde al poder público encargado de perseguir los fines sectoriales a cuya satisfacción se orienta la expropiación, no menoscaban significativamente las decisiones que el Estado ha adoptado ex art. 149.1.13 CE para mejorar la solvencia de las entidades financieras y para optimizar el proceso de desinversión de los activos inmobiliarios de peor calidad. Consecuentemente, procede declarar su constitucionalidad y desestimar esta impugnación en la medida que se refiere a ellas”.

5. Creemos, pues, que esta STC, más matizada y compleja que la de 2015, puede marcar un positivo punto de inflexión, que esperemos sea seguida por otras, en la línea de encontrar un razonable equilibrio entre el reparto competencial entre los distintos niveles de poder y el derecho a la vivienda de los ciudadanos.

Juli Ponce Solé, Profesor Titular, Acr. Catedrático de Derecho Administrativo, de la Universidad de Barcelona i Director del Instituto de investigación TransJus de la Universidad de Barcelona

 

“Deu anys de la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya”

Ahir vam realitzar la Jornada “Deu anys de la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya” a l’Aula Magna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, la qual va ser un èxit de participació i en relació a les reflexions que pretenia obrir i compartir. La Jornada, amb una alta participació de més de 170 persones de perfils diversos, va servir per iniciar un balanç dels deu anys de vigència de Llei 18/2007 del dret a l’habitatge, pensant també en el futur. Al llarg del dia vam comptar amb la participació d’expertes i professionals reconegudes, i amb un públic molt informat i participatiu, format per personal i càrrecs de l’administració pública que treballen en l’àmbit de l’habitatge, professionals de l’habitatge, acadèmics, estudiants, investigadors, tercer sector social i economia social i cooperativa, i societat civil.

IMG_3362

A la benvinguda i obertura de la Jornada Marco Aparicio (President de l’Observatori DESC) i Juli Ponce (Director de TransJus) van donar la benvinguda a les assistents, van explicar els objectius de les entitats organitzadores, l’Observatori DESC i l’Institut de recerca TransJus de la UB, així com de la Jornada.

Posteriorment a la taula d’inici, Salvador Milà (actualment Director de l’Àrea de Presidència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i en aquell moment Conseller d’habitatge i diputat en els anys d’elaboració de la norma), Ricard Fernandez (actual Gerent de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona i Secretari d’Habitatge en aquell moment) i Vanesa Valiño (actual Cap de Gabinet de la Regidoria d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona i directora de l’Observatori DESC i participant de moviments pel dret a l’habitatge quan va néixer la llei), van iniciar un diàleg centrat en el context de fa deu anys, les fonts de la norma i les dificultats que van sorgir al moment d’impulsar-la.

Seguidament vam iniciar un bloc de balanç i amb perspectiva comparada, que va comptar amb la moderació de Martí Batllori, advocat i membre de l’Observatori DESC, que va obrir Juli Ponce, Catedràtic acreditat de dret administratiu i professor titular a la UB, on és director de l´Institut de Recerca TransJus, amb una balanç general; que va proseguir amb Camille Mialot, Doctor en dret, advocat especialista en dret públic i Maître de conférences a la Facultat de Dret de Sciences-Po on és responsable del curs «intervention publique sur le sol et la construction», per parlar dels deu anys de la Llei DALO de França i el context europeu; i va acabar amb l’intervenció de Dolors Clavell, advocada especialista en dret administratiu, per parlar de d’una perspectiva comparada de les lleis del dret a l’habitatge a l’estat espanyol.

Després de la pausa cafè, va tenir lloc el bloc de qüestions clau I, amb la moderació del professor Josep Maria Moltó, coordinador del llibre “Dret a l’habitatge i funció social de la propietat”. Els temes que es van tractar en aquesta part són: el parc d’habitatge social i el mandat de solidaritat urbana, amb Carlos Macías, politòleg i tècnic d’habitatge de l’Observatori DESC; els plans locals d’Habitatge, a càrrec de Núria Colomé, membre de la Cooperativa Celobert especialistes urbanisme, habitatge i redactors del Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona, David Mongil, Cap de l’Oficina d’Habitatge de la Diputació de Barcelona i President del Col·legi de Geògrafs a Catalunya; per acabar amb les multes i sancions, utilització anòmala i habitatge desocupat, explicades per Aleix Canals, advocat especialitzat en dret públic, i Mercè Pidemont, jurista experta en Dret Administratiu i membre l’Observatori DESC.

IMG_3330

A la tarda, al bloc de qüestions clau II, que va comptar ambb la moderació de Josep Maria Muntaner, Regidor d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona, es van parlar de la nova planificació territorial en l’àmbit de l’habitatge, a càrrec de Raimon Soler, advocat especialitzat en Dret urbanístic, immobiliari i habitatge, membre de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, i Guillem Domingo, especialista en habitatge i ciutat, tècnic d’habitatge de l’Observatori DESC; de la dimensió metropolitana de l’habitatge i la planificació de l’habitatge protegit, per part de Carles Donat, geògraf, Cap de l’Àrea d’Habitage de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona; sobre les mesures de rehabilitació i conservació per garantir la funció social de l’habitatge, les quals va exposar Domènec Sibina, professor de Dret Administratiu UB, membre de l’Institut de Recerca TransJus; i finalment, sobre el recorregut de l’acció pública per a la garantia del dret a l’habitatge, per Alex Peñalver, Doctor en Dret, professor titular de dret Administratiu de la UB, membre de l’Institut de Recerca TransJus.

A la cloenda per parlar de futur, Irene Escorihuela (Directora de l’Observatori DESC) i Juli Ponce (Director de l’Institut de Recerca TransJus), van fer un repàs de les principals conclusions de la Jornada i van compartir reflexions de futur. Posteriorment representants de les administracions públiques van exposar les polítiques d’habitatge que estan impulsant i van compartir reflexions de futur respecte de la Llei 18/2007 i sobre el camp de l’habitatge en sentit ampli. Per aquesta part vam comptar amb la presència de Ramón M. Torra, gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Javier Burón, gerent d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, i Maria Xalabarder, gerent de Serveis d’Habitatge, Urbanisme i Activitats de la Diputació de Barcelona.

IMG_3387

Certament, la Jornada va ser molt intensa i rica a nivell de continguts, reflexions i participació, tal i com era necessari per commemorar que aquest mes de desembre la Llei del dret a l’habitatge de Catalunya ha complert 10 anys i per commemorar l’efemèride.

Un event que va ésser un punt de partida per fer balanç, obtenir reflexions, identificar dificultats i apuntar propostes cara el futur.

La Jornada tindrà continuïtat a través de la publicació d’un llibre amb articles de les ponents cara a l’abril i amb presentacions de la publicació i formacions més específiques basades en tots els temes que la Llei inclou.

A la web de la UB podeu veure tota la Jornada, que va ésser gravada en vídeo: https://uboc.ub.edu/portal/Play/5df7048d16be4db4b9f7cf8cfbb1d5731d

Segunda condena al Estado español por el órgano de control del Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales por vulnerar el derecho a la vivienda de una familia con hijos menores de edad

Con fecha 20 de junio de 2017, el Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales, órgano de la ONU encargado de proteger el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales en virtud del Pacto Facultativo (PIDESC), ha condenado al Estado español por vulneración del derecho a la vivienda de una familia con dos hijos menores de edad.

En la interesante decisión, recaída en un supuesto de desahucio en el marco de un arrendamiento entre dos partes privadas, se suscitan interesantes cuestiones, como el papel en la decisión de la medida regresiva adoptada por las autoridades regionales de Madrid, por ejemplo el IVIMA, que vendieron parte del parque de vivienda pública a sociedades de inversión, reduciendo la disponibilidad de la misma, a pesar de que el número de vivienda pública disponible anualmente en Madrid era considerablemente inferior a la demanda, sin justificar de qué forma esta medida estaba debidamente justificada y era la más adecuada para garantizar la plena efectividad de los derechos reconocidos en el Pacto.

Víncula para llegar al Dictamen en español:  http://tbinternet.ohchr.org/Treaties/CESCR/Shared%20Documents/ESP/E_C-12_61_D_5_2015_26006_S.docx.

Comunicado del Alto Comisionado de DDHH de Naciones Unidas en Ginebra: en inglés,  http://www.ohchr.org/EN/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=21842&LangID=E

Y también algunas noticias publicadas al respecto en prensa española:

La ONU dictamina que España violó los derechos de una familia desahuciada que acabó durmiendo en un coche

ONU condena a España por no garantizar vivienda a deshauciados, según AI

Asimismo, un comentario en español y breve a esta decisión, realizado por la señora Sonia Olea Ferreras, de Cáritas Española, está disponible aquí: Notas al dictamen

Esta decisión supone la segunda condena del Estado español a través de este dispositivo internacional. La primera se produjo en otoño de 2015, siendo el primer caso de condena a un Estado por esta vía, declarando que el Estado español violó el derecho a la vivienda de una mujer cuya casa fue embargada por falta del préstamo e instó a entregarle una “reparación efectiva”. En su dictamen, el Comité solicitó a España proporcionar a la Sra.I.D.G. una reparación efectiva y asegurar que la legislación que regula los procedimientos de ejecución hipotecaria y su aplicación sea conforme acon las obligaciones del Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales, del cual el país es signatario. Puede leerse esta primera resolución del Comité en:

http://www.ohchr.org/SP/NewsEvents/Pages/DisplayNews.aspx?NewsID=16457&LangID=S